Quin MODEL EDUCATIU volem? _ I Tertúlia

Per fi estimats lectors... la primera tertúlia del blog Edurepte!! BENVINGUTS!

El dimecres 08/01/2014, al programa de TV3“Els matins” varen parlar sobre <<Quin model educatiu volem?>>  amb l’exconseller d’Educació Ernest Maragall i l’exconsellera d’Ensenyament Carme Laura Gil. També comptaven amb  l’opinió del mestre i exdirector de l’Escola Ginebró, i autor del llibre “Nascola. Experiències d’un mestre durant 40 anys al’Escola Ginebró”.

[Per entendre bé, llegiu-vos el post de “Lleis educatives” ;D]

Informe PISA

L’inici de la conversa la dóna l’últim informe PISA (2012), que deixa en mala posició l’educació catalana (i espanyola) en estudis de secundària sobretot. Fins ara, sempre ens havíem mantingut entre la mitjania. A més, s’interpretava una cohesió dintre de l’escola (on tots els alumnes avançaven més o menys igual) i entre escoles (escoles públiques, concertades, privades... obtenien els mateixos resultats). L’últim informe PISA demostra una pèrdua d’aquesta cohesió la qual ens caracteritzava.

L’exconseller culpa a l’augment d’immigració; el canvi social l’anomena. Aquest resultat ha donat peu a moltes opinions sobre si la LOMCE és l’antídot a aquest sistema educatiu que tenim, però Maragall afirma que la LEC ben desplegada és la solució. També puntualitza millorar la formació inicial dels nostres docents (quanta raó té aquí!! Però la formació inicial i la continuada!!)

Formació professorat

A Finlàndia, el professorat té una elevada qualificació acadèmica, amb més d’un 9 sobre 10 de promig al batxillerat. La carrera universitària dura 5 anys, i llavors fan pràctiques durant un any. A més, per ser professor, es demana una gran dosi de sensibilitat social (activitats socials, voluntariat...). Les proves de selecció són les més dures: els aspirants a professor passen proves matemàtiques, d’aptituds tecnològiques, resums de llibres de lectura, demostració d’aptituds artístiques a més de valorar-se la capacitat de comunicació i empatia. No és d’estranyar que ser mestre estigui considerat ser una excel·lència.

Per contra, al nostre país, la nota d’accés a la carrera de magisteri infantil és molt baixa (8-9 sobre 14), i només es fan 100-200 hores de pràctiques. Un dels grans problemes és que molta joventut escull estudiar magisteri per falta de vocació en algun altre ofici, a més de la ceguera que els comporta tenir vacances durant l’estiu.

(Puc entendre la impotència que ha de sentir un aspirant a professor que és vocacional veure’s rodejat de estudiants poc motivats per millorar l’ensenyament.)

I és que l’educació és l’arma més forta, més eficaç i valuosa del món!!!!

A Finlàndia, els millors professors ensenyen durant els primers anys d’ensenyament, ja que consideren que als 7 anys l’alumne es troba a la fase més manejable i és quan realitza algunes de les connexions mentals fonamentals.

Equip docent

Al programa de TV3, Ignasi Casals comentà “L’equip de cada escola ha de ser un equip motivat”.

Però és molt difícil motivar-se ensenyant en una classe amb un rang de 25/30 alumnes!! On el professor no pot ser creatiu ja que té estipulat el temari i el calendari religiosament.

Un dels nostres problemes és que el nostre model educatiu és més aviat un model de societat, com explica l’exconsellera Gil: “Les lleis educatives canvien cada cop que canvia el govern, per tant tenim lleis polítiques. I a Catalunya, són més aviat un atac”.

Té tota la raó, i cito textualment: “No s’arregla per llei, sinó per la tasca que hi ha dintre les escoles”. I és que a Finlàndia la decisió sobre el que s’estudiarà la té el municipi, llavors cada escola en particular i finalment el professor: existeix una autonomia que permet educar a cada nen/a versus les seves necessitat individuals.

Ensenyament individualitzat

Molt bonic i molt fantàstic, però a Espanya hi ha la falsa creença que tots els nens/es són iguals i han d’aprendre el mateix i de la mateixa manera, i per tant passar pel mateix coll d’ampolla... Gran error! Aprendre bé la base és fonamental des del meu punt de vista, i si a un alumne li costa sumar, no hauria de passar a aprendre a restar o multiplicar. Al meu entendre no existeix un nen lent o que li costa aprendre, cadascun té el seu moment d’aprenentatge i no trobo bé aquesta manera d’encasellar. Si un tema no s’aprèn avui, l’aprendran demà!!

Fixeu-vos: a Finlàndia, l’educació obligatòria comença als 7 anys, sinònim que els nens/es comencen a aprendre a llegir als 7-8 anys!!!!!

A més tenen menys deures per fer a casa, que els permet realitzar altres activitats: sobretot esportives i musicals.

I l’anglès, es comença als 9 anys. No hi ha pressa, tot i així als 18 anys el seu nivell és més alt que el dels espanyols (que aprenen anglès des de ben petits).

La família també educa

Un punt clau, la pedra filosofal de l’educació, és encaixar tres estructures: la familiar, l’escola i l’ús dels recursos (biblioteques, ludoteques, cines, teatre...).

No tenir com a principal responsable de l’educació l’escola, sinó que on primer s’ha d’educar és a casa, cada dia. Amb bons hàbits, perseverança, ajudant a fer els deures, dedicant temps als nens fent servir els recursos públics (llegir un biblioteca, visitar museus,... generar inquietud cultural molt lluny de les videoconsoles i la televisió).

Puc entendre que els horaris laborals no són compatibles amb temps per dedicar als fills a repassar el que han après a l’escola. Tot és un peix que es mossega la cua: Els espanyols, els catalans, hem de treballar més hores per tenir els diners per pagar una bona educació, però no tenim temps lliure pels fills. En canvi, a Finlàndia, treballen menys hores perquè l’educació és totalment gratuïta fins la universitat (inclòs els llibres, menjador, i activitats) amb la qual cosa inverteixen molt més temps en atendre als fills.

Èxit escolar

I la gran pregunta és, si els finlandesos comencen més tard l’escola, no aprenen una llengua estrangera fins als 9 anys, fan menys hores lectives i tenen menys deures a casa, perquè tenen més èxit escolar?

Només tenen un 8% d’abandonament escolar! I a Espanya, 1 de cada 3 nens/a deixa l’escola secundària obligatòria! Perquè?

Què estem fent malament? Què hem de fer per millorar?

I també us pregunto:

Creus que milloraria el nostre sistema educatiu amb l’aplicació de la LOMCE?

Espero que us animeu a opinar!
Sobretot mestres i professors de primaria i secundària, il·lumineu-nos!!